Per un arquitecte és fonamental saber explicar allò que imagina. En aquest sentit ens hem format en poder representar allò que imaginem, ja sigui amb dibuixos, plànols, maquetes o infografies… La fotografia és l’eina que ens permet ensenyar i explicar el nostre entorn.

Per tant, en arquitectura és bàsic dominar l’art de la fotografia i nosaltres tenim la sort de fer-ne una passió. Amb l’ajuda d’un equip específic, treballem fotografiant les nostres obres i també les d’altres companys de professió, entenent la fotografia d’arquitectura no com una imatge plana i sense contingut, sinó amb caràcter i buscant l’essència de tot projecte. Tot això depèn de molts factors, però sobretot de la llum, dels jocs d’ombres i la seva interacció amb l’espai.

I és que aquesta necessitat de representar la realitat existeix des que l’home habitava a les coves i va crear l’art rupestre. Aquesta representació ha anat canviant de forma durant el romànic, el renaixement i el barroc, i la fotografia no és més que una evolució d’aquestes pintures com a necessitat d’interpretar i mostrar allò que es veu. La tècnica per aconseguir-ho també ha evolucionat, i lluny queden els artistes del renaixement que utilitzaven la cambra fosca per “calcar” la perspectiva en les seves obres. Es fabricaven mòbils d’una grandària suficient perquè el pintor, en el seu interior, pogués dibuixar damunt la imatge projectada. El punt d’inflexió el posa Joseph Niepce, quan l’any 1826, va aconseguir retenir la llum que es projectava des de la petita finestra de casa seva en el nitrat de plata.

Així és com gairebé per art de màgia neix la fotografia: “Photos” “graphos” “escriure amb la llum”. Podem escriure textos que descriguin els projectes, podem dibuixar plànols que defineixin les obres i un cop realitzades, podem escriure amb la llum per representar-les, a més de transmetre el seu caràcter i les intencions que han promogut aquella realitat. En definitiva, emocionar-nos.