L’arquitectura està vinculada a la base territorial, i aquest territori molts cops està alterat per la mà de l’home. D’aquesta interacció apareix la definició de paisatge cultural i la seva recerca ens ha portat a estudiar el cas de la Vall Fosca, paisatge que va ser modificat a principi de s.XX per tal de convertir l’aigua dels llacs en energia elèctrica. Compartim alguns textos d’excursionistes que narren com era aquesta vall en aquella època:

“L’itinerari desde Barcelona a la pobla’ns es prou conegut: cinch hores de tren fins a Tàrrega y quinze més de diligencia passant per les importants poblacions d’Agramunt, Artesa y Tremp. Total, prop d’un dia, comptant-hi les parades. Havent sortit a mitja tarda del dia 7, es ja ben entrada la matinada quan arribem a Artesa de Segre, y comença a clarejar al trobar-nos en l’arrasat bosch de Comiols, un xich més a munt de Montargull. El carruatge va remontant a playeret les inacabables giragonses que fa la carretera pera guanyar la serra. (…)Al peu mateix de la carretera hi ha l’hostal. D’allí arrenca un corriol que va dreturer a la collada: es l’antich cami ral, que molts passatgers segueixen pera estirar les cames, enrampades de tantes hores d’anar encaixonat. (…) Aqueixa pèssima carretera, única via de comunicació ab que compta aquell desgraciat país, es la que ha d’entrar a França per la vall d’Aran; més, al pas que porta, la present generació no la veurà pas acabada.”

(Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya num. 131. Ascensió a la pica de Cerví, Agost 1903)

“Però el nostre veí cortaler es despenjà amb aquesta declaració: dels vint-i tants pobles de la comarca, n’hi ha uns que si Déu nostre Senyor els va fer, de segur que no se n’ha recordat més; n’hi ha d’altres, que semblen nius d’àligues, com a situats al mig d’alteroses penyes, n’hi ha d’encastellats al cim d’una muntanya, com si encara hagués de tornar la senyoria feudal; n’hi ha d’arreconats, el mateix que els nens d’un col·legi castigats a estar-se en un recó per a purgar una malifeta; n’hi ha que talment sembla que són allà on són perquè s’han perdut, això és, com la gent que es perd en una afrau i s’asseu finalment i allà es queda, passi el que passi, de tan cansada de buscar la sortida… I no obstant, els paisatges que envolten aquests pobles, amb els cims que els defensen i els corrents que els netejen i alegren, tenen per a mi, no sé com dir-ho, un encant que prou voldria saber expressar.”

“Ara la comarca es presenta tota silenciosa i trista. Res no fa minvar la feresa d’aquell circ de pedra (…) grans apilotaments d’enormes blocs de pedra, que jeuen ací i allà en desordre inaudit i que fan pensar en la soledat dels cementiris, en el silenci de les tombes i en la feresa de la mort. Des de l’altura no poguérem albirar un trist herbei embellidor d’aquell recó de món; després de molt cercar albiràrem quatre pins, eren uns pins desplomats i destartalats, que per res recordaven els grans boscos allí haguts i comprovats per les grans soques de pins-avets que es trobaren al fons d’algun llac, en buidar-lo. Ara allí, no sembla sinó que tot siguin camps deserts…

I no obstant, prova la potència constructiva i l’enginy de l’home, al qual res no li detura l’acció. Així, a l’estany Tort, nosaltres ens corprenguérem davant d’aquella conducció aèria de transports de vagonetes (…) entràrem al xalet de l’enginyer de l’empresa, un xalet minúscul (…) se’ns acudí pensar que entràvem al propi cervell de la contrada, perquè allí viu l’enginyer tot l’any, i és des d’allí que la intel·ligència de l’home abat i somet les forces cegues de la naturalesa, i ha convertit un lloc erm en un lloc productiu. Evidentment, la sola concepció d’aquella obra, juntament amb les atrevides i formidables construccions ralitzades, ultra constituir el major orgull de l’empresa, són també un honor i una glòria per Catalunya davant del món.”

Joan Danes i Vernedas. Les valls del Flamisell i Noguera de Tor. 1930